VIATGE AL FONS DE L'AIRE
Ester Xargay
(...) una poètica és el propòsit de seguir un camí ple de paradoxes,
singular en cada individu i que cal anar fent a cegues, sense nord.
Carles Hac Mor. Una antipoètica.
(...) Qui és capaç de capgirar una muntanya només punxant-se una sabata?
Joan Brossa. Vivàrium.
Agafar aire a cada mot per alenar la vida, vol dir absorbir l'oxigen necessari per emprar la paraula i amb l'alè del poema fer encomanadissa la llibertat, que tot ésser anhela alenar cada dia, la que ens brinda Alena amb S'illa de la calma. Vet aquí una poetessa que amb la mateixa naturalitat que camina, dibuixa o respira, escriu aquest quadern de viatge que, poema a poema, ens revela paratges naturals, interludis, emocions i pensaments, amb versos centellejants com el mar a ple sol, vitals i lluminosos, escrits al lliure albir del temps, tot fent ruta i parades per ses Illes, tal com diu: El temps ha deixat de ser una línia recta / per esdevenir un corriol per paratges desconeguts, /, Menorca i Mallorca en conformen els títols i la geografia on s'inscriu el recull.
Un xoriguer vacil·la, fent l’aleta, / un moment i prou, què vol? / Cavil·la l'Alena al poema A la platja i hom se l'imagina estirada, al ras, bo i observant el cel amb la llibreta que poble de gargots, de sol, de sorra, de moviments, d'idees, punts suspensius i signes d'interrogació que interpel·len un tot sempre latent a la punta de la llengua.
I l'Alena escriu alhora que somriu:
COM UN MITJÓ
No tinc pressa
en aquest lent caminar m’empleno,
deixo que les petites coses em distreguin,
i se m’estiren els dies com un elàstic,
com un mitjó,
com una idea,
com un sortidor.
Només l'humor, pregó, pot afrontar l'incert i traduir l'absurd, amb un esclat de riure que provoca el seny i allibera els sentits, per veure més enllà del saber instituït i del sentit comú. I és que el no sentit refuta imposicions, que diuen ser vitals, per tal de no respondre a les obligacions que exigeix un magí ben curtet de gambals. Un bleix de rebel·lia escampa les paraules, al grat de l'energia que les ha congregades, per deixar-les anar fugint de les funcions que la raó els sotmet.
Continuem fent camí pels versos de l'Alena: Que em deixin fondre en un paratge bonic, / que em permeti ser, / que pugui créixer com una llavor que cau en terra fèrtil./ (...). Vet aquí un tarannà que ens acosta a la terra, li són companys de viatge la fauna, la flora, qualsevol element, tota mena de coses omplen el seu viure a vessar per conviure, en un tot inabastable en què la solitud no respon al seu nom: Perquè costa tant fer-se / amic del present / i oblidar tota la resta. / No sé perquè la soledat s’ha fet més dolça / que el neguit de representar un paper / en aquest teatre absurd.//
Feixos de sentiments, impressions, observacions, dilemes, paisatges, figures, estats d'ànims, estirabots, olors, colors i formes, emanen dels poemes. Les imatges al puny s'esmunyen lletra a lletra, és la mà de l'Alena que les llença a l'aire per tornar a aplegar-les i oferir-les al mar, al camí o al camp, que el seu esperit travessa, tot perfilant els mots que van representant les coses al seu grat:
Si fos pintor,
dibuixaria les emocions
amb un llapis de carbó
damunt pedres velles
de llargues parets
de camps pentinats .
Pedres ataronjades,
vives i arrodonides,
per on el vent i la vista
llisquen suau.
Elena Sixto omple d'aire els poemes, francs i campals, ens eixamplen el pit, ens ventilen la pensa, ens confereixen pau i ens resten neguit. Són poemes que neixen de la no voluntat, del no saber que dir, de la respiració, d'un savoir faire innat que rau en saber estar i en saber conjugar l'afecte i l'empatia amb tot allò que veu i tot allò que sent introspectivament, surten del perquè sí i es sumen al delit amb un hàlit serè, cofoi i juganer, que ens multiplica el temps de contemplar la vida i d'alenar-la bé.
ALENAR
Per més que escrigui mots,
hi ha coses que no es poden explicar.
Per més que ho vulgui transmetre,
cal un poc de màgia per saber-ho copsar.
Sa llum és per tot
i fa un brillar dolç i anisat,
olor d’estepa negra,
respira tota l’essència.
Els poemes d'Elena Sixto produeixen un pessigolleig engrescador i atzarós, comporten l'aventura que neix amb un mateix en el si dels indrets que la mirada escruta, per fer-se fonedís i deixar fluir els noms de les coses que hom mira. Per tal de recordar aquest instant precís, aquí és on l'Alena es torna el punt de mira, les coses l'assenyalen, es deixa interpel·lar i n'extreu el plaer d'escoltar-les glosar.
EL PRESENT
Ens fem elàstics
i tots els camins esdevenen bons.
Em deixo fer,
que l’aigua i el vent em donin forma.
El present va amb bicicleta
i de baixada cap a mi.
L'Elena Sixto ens convida a fer aquest viatge llibertari per S'illa de la calma, el seu gust per la lletra dibuixada al paper, còmplice d'una mirada que fusiona tot el que veu i sent, ens ofereix un lloc privilegiat per fer-nos-la creuar. Anem en bicicleta, al seu porta equipatge, l'Alena ens acomoda i ens gronxa el vent que empeny el seu pedaleig ferm, constant i aventurer, que ens duu a la utopia, mot a mot, vers a vers: (...) Perduda com una estrella en la foscor, / negra nit que la lluna vesteix... / Busco la direcció del sud i el cel... / pintat de blau, vestit de mel, / cobert de sol./
|
PART PRIMERA
Menorca
TERRA
Terra que emergeixes
en forma de roques dures
damunt un blau de desconcert.
Guardes velles formes
que un dia van ser vida.
A LA PLATJA
El sol ho denuncia tot,
fins dibuixa a la sorra el vol d’una gavina.
Un xoriguer vacil·la, fent l’aleta,
un moment i prou, què vol?
JUST ALLÀ
Sóc aquí on he escollit ser.
Un llençol d'estels s'amaga
rere una realitat de núvols
que dibuixa un cel incert.
El vent ho belluga tot i la mar
s’arrissa en una mena de respiració
que remou les pedres més profundes
del macar.
És la llum ideal per aquesta fotografia.
COM UN MITJÓ
No tinc pressa
en aquest lent caminar m’empleno,
deixo que les petites coses em distreguin,
i se m’estiren els dies com un elàstic,
com un mitjó,
com una idea,
com un sortidor.
DE NOU, L’ESSÈNCIA
De nou,
un matí,
un sol,
una mar remoguda
em recorda que els meus somnis també ho són.
Un color preciós em fascina,
ones blanques d’escuma salada
esclaten i riuen a les pedres,
que immòbils i fixes,
romanen tan dures i fràgils com l’essència de tot.
VOLTA-LA
Perdre’m per trobar-me...
deixo les finestres obertes
i entra un vent fort que ho refresca tot.
El temps ha deixat de ser una línia recta
per esdevenir un corriol per paratges desconeguts.
Un cel taronja,
una bola de foc s’encén a la mar
i es perd en l’horitzó,
en aquest moviment màgic, incessant,
d’aquest firmament
que ens sosté i ens fa fer tombs,
i que tal volta, ens mareja un poc.
De vegades acabem tal com comencem,
perquè el final sempre és l'inici
d’un nou viatge cap a l’enllà.
A vegades, l’encant és trobar-se en el lloc
més inesperat.
Si fins ara m’he perdut per trobar-me,
ara em trobaré per perdre’m,
qui sap on.
QUE EM DEIXIN
Que em deixin fondre en un paratge bonic,
que em permeti ser,
que pugui créixer com una llavor que cau en terra fèrtil.
Perquè costa tant fer-se amic del present
i oblidar tota la resta.
No sé perquè la soledat s’ha fet més dolça
que el neguit de representar un paper
en aquest teatre absurd.
FAR
Som com un far,
irradiem la nostra llum allà a on som
i arribem a tots aquells que ens poden veure...
amb els ulls del seu far.
El far, al capdavall, no il·lumina res quan tot és clar.
EL VIATGE
El viatge és llarg,
el ritme és lent,
el vent és el bo.
UN MAR TAN BLAU
Un mar tan blau i en calma,
tanta quietud m’adorm,
sols regiro entre les pedres
buscant les ninetes dels teus ulls.
DESCUIDEM
Quanta deixalla que hi ha al món,
per tot descuidem bocins de nosaltres,
pel carrer, al costat d’aquell banc
on sovint anem a passar el temps,
qualsevol, tots de la mateixa fusta,
i cada un un paisatge diferent,
una nova perspectiva.
AL PORT
Barques immòbils damunt la mar,
somnis aparcats en fila.
Els reflexos s’enfonsen lluint en l’aigua.
El port és lloc d’anada i tornada de viatges únics.
Perduda com una estrella en la foscor,
negra nit que la lluna vesteix...
Busco la direcció del sud i el cel...
pintat de blau, vestit de mel,
cobert de sol.
EL PRESENT
Ens fem elàstics
i tots els camins esdevenen bons.
Em deixo fer,
que l’aigua i el vent em donin forma.
El present va amb bicicleta
i de baixada cap a mi.
PART SEGONA
Mallorca
ARRIBANT
El cel somriu,
muntanyes tímides s’alcen al lluny.
La mar, un paisatge sense fi,
i el sol, el pinzell d’un artista
que pinta la tela de colors.
Una lleugera brisa em porta olor de pi,
les fulles volen, com volen les emocions.
M’he tornat una mica vent...
em deixo acariciar la pell pel seu tacte càlid,
ara que el sol ha arribat al zènit
i no deixa res a la fosca.
Els sentits em transporten
fins a racons no somniats mai.
La mar respira dins meu... tanco els ulls i m’hi banyo.
Abraçades d’un verd fresc,
damunt una catifa daurada que crema.
Fulles de pi
fan de coixí.
El temps s’ha aturat com un pèndol
que va i torna al mateix punt.
I aturada enmig
veig com passa de llarg el camí.
EL CANVI
El canvi és darrere la porta
esperant que l’obrim.
Menuts fragments de temps s’escorren
lentament, entre els dits,
com el vent rellisca suau entre els meus cabells.
No ens cal res, tan sols els ulls oberts
per veure la bellesa del pas del temps.
...temps
que fa madurar la fruita,
despenja les fulles dels arbres,
cobreix de plomes els ocells
i pinta la lluna taronja,
com un tall de meló dolç
apaga la set de la nit.
Arbres despullats s’alcen a contravent
fent corbes cap al cel.
Les branques velles s’han assecat
amagades de la llum del sol.
TORNAR
Torno a sentir les forces com criden dins meu,
amb ganes de sortir, provar sort i tornar a jugar.
Sa lluna es fa petita i cada dia surt més tard.
Amb ella, també em faig xica,
per poder-me passejar en una nit,
racons foscos dins meu.
Un petó a la galta és el sol a la platja.
La mosca vola perduda al costat de la llum.
DINAR
He dinat amb una cadernera,
i el dringar d’unes peces metàl·liques,
i el renou d’un motor que crema benzina
i la música d’uns fils d’aigua caient al toll.
El gronxador, com sempre,
suspès en l’aire, balla al ritme del vent,
girant cap a ponent al llarg del dia.
El ca dorm, bell i estàtic,
completa la quietud d’un paratge aturat.
Païm el menú d’aquest viure incert.
PLÀNCTON A S’ARENALET
Llumetes fosforescents dins una aigua fosca...
estels dins la mar ballen al nostre moviment.
No som més que un granet
de sorra a S’Arenalet.
Fugisser i efímer,
com un estel que no sabem a on ha caigut,
ni estem segurs d’haver-lo vist.
Perdre’ns enmig del no-res... en les olors,
descobrir un paratge sense connexió anterior,
de nou, atrapat per uns records del passat...
de nou, dibuixo un futur amb pinzells d’ahir.
Som el que sentim, pors i temences...
tornaré aviat i no tindré més clar res,
només una corda ben trenada
per subjectar-me més fermament...
Tan sols intento atrapar un present
que se m’escapa a cada segon.
ZONA D’ACAMPADA
Sempre vaig cercant aquell racó de pau
on els grills posen el neguit d’una melodia simfònica.
El busqueret davall la pineda em fa companyia.
Per un tot, un sol valent ho il·lumina tot,
encegant lluents les fulles d’una figuera.
Mil pedres posades amb mirament (o 'amb cura')
em tanquen en un petit món
a fora d’aquest tan gran.
Quina pau que reina avui
que són poques les veus de fora
que dónes cabuda a dins.
He decidit sortir amb mi mateixa,
descobrir a petites passes
la mica de veritat que amago a dins.
La natura és un espectacle constant que no té fi.
VOLANT
Fa molts dies que volo lliure
com un ocell,
i enyoro trobar un arbre,
que sigui el meu,
on fer-hi el niu.
EL CAMÍ
De vegades sembla que el camí
et duu just en direcció oposada.
És llavors quan un gran revolt
et deixa totalment capgirada,
una perspectiva completament nova,
el sol surt per l’altra banda
i la lluna el segueix...
Avui han pintat un cel de núvols
i els ocells s’alegren d’aquest sostre
empolsinat de sucre blanc
que fa més dolces les ombres
i més lleuger el volar.
Tot em parla un sol llenguatge,
de les pedres a la muntanya,
dels camps a la terra roja,
pertot sento el ritme
que batega la vida.
Em ben buido
per poder-me emplenar.
Si escrivíssim una sola paraula
a cada fulla de cada arbre,
tot estaria ja tan dit
que podríem escoltar el silenci...
només el vent ens parlaria
per explicar-nos els secrets del temps.
Tenim el passat ple de pols.
ALENAR
Per més que escrigui mots,
hi ha coses que no es poden explicar.
Per més que ho vulgui transmetre,
cal un poc de màgia per saber-ho copsar.
Sa llum és per tot
i fa un brillar dolç i anisat,
olor d’estepa negra,
respira tota l’essència.
SENSE TÍTOL
Veles en la mar creuen un ampli horitzó.
La vida ens xiula una cançó.
Màgica connexió. Crescuda interior.
Les onades xoquen al moll de formigó.
És tan gran el que sento
que no tinc prou jo per guardar-ho.
Tan gran que no s’acaba
ni darrere les parets del món.
Prest sortirà la lluna.
La vida, cantant, rient i ballant ve.
Som vent, aigua, sal en la mar.
Un camp de figueres pinten
un paisatge preciós en la terra coent...
elles ja criden, són a punt,
és el moment d’obrir-se com una flor.
PINTOR
Si fos pintor,
dibuixaria les emocions
amb un llapis de carbó
damunt pedres velles
de llargues parets
de camps pentinats.
Pedres ataronjades,
vives i arrodonides,
per on el vent i la vista
llisquen suau.
ALGUES
He tastat el gust salat de les algues
M’he adormit al seu llit
i m’ha encantat el seu tapís.
Nuada amb elles a la vida
he trobat la meva duna
que batega en un mar transparent.
M’encantaria lligar-me amb elles
al costat lliure de la vida,
que la mar turquesa em dugués
a ajaçar-me a les dunes.
Som pallassos en un circ de llàgrimes.
CEL CREPUSCULAR
El sol s’amaga darrere unes muntanyes blau intens.
En la llunyania, els liles desprenen tendra melangia.
La terra roja s’encén, i els verds reposen.
Un agitat vent estén els llençols al cel crepuscular,
teles de seda que capgiren el món i semblen la mar.
Els dofins neden en un cel blau.
Una foguera esclata quan cau un dia qualsevol.
A l’horitzó.
EL MIRADOR
Podria passar moltes hores i més temps
observant un paisatge tan bell com aquest.
És en el trenc del cingle,
on la brisa t’acarona i et sents lleuger.
Els ocells volen davall els teus peus.
AIXÒ
D’això, n’he respirat al cafè central,
prop del carrer del sol,
a la plaça de l’església
on el rellotge de la torre no té agulles...
i el temps desfila de manera suau.
|